Dins de la literatura en espanyol destaca com un dels més grans escriptors en llengua espanyola Garcilà s de la Vega. Si bé no va arribar a publicar cap obra al llarg de la seva vida (1498-1536), els seus poemes van ser reunits i publicats després de la seva mort al segle XVI. Això ens ha permès conèixer de manera Ãntegra i detallada el seu important llegat literari, que va revolucionar la poesia espanyola en introduir les noves formes poètiques italianes del seu temps.
Garcilaso de la Vega va viure en una època en què l'humanisme renaixentista s'estava imposant amb força a tot Europa com a corrent cultural i artÃstic. Aquest moviment va influir profundament a la seva obra, ja que Garcilaso no només va ser testimoni d'aquests canvis, sinó que va integrar els elements més nous de la literatura clà ssica i el renaixement italià a l'à mbit hispà . La seva obra, tot i que és breu en extensió, és fonamental per entendre la transició de la poesia medieval a la poesia renaixentista en llengua castellana.
Dentre la seva obra, un dels textos més recordats i importants és sens dubte la seva obra Cà ntic de Salicio i Nemoroso, una ègloga que reflecteix els turments amorosos del poeta, vinculats en part al seu amor per Isabel Freyre. Aquest amor, que Garcilaso no va poder consumar, va ser una gran font d'inspiració per a les poesies, especialment per a les èglogues.
A més de les seves famoses èglogues, també hi ha entre els seus textos un cançoner petrarquista que inclou 40 sonets i 5 cançons, aixà com assajos epistolars. Amb aquestes obres, Garcilaso va integrar a la poesia castellana els models mètrics italians, com el sonet i la lira, que van perdurar en la literatura espanyola.
Una epÃstola dedicada a BoscÃ
Juan Boscán va ser una figura clau a la vida de Garcilaso de la Vega. Tots dos es van conèixer el 1519 i rà pidament van desenvolupar una profunda amistat. Aquesta relació va ser fonamental perquè Garcilaso adoptés les formes poètiques italianes que Boscà ja manejava. En una de les seves obres, Garcilaso dedica una epÃstola al seu amic, on li ofereix consells per portar una vida tranquil·la, allunyada dels excessos i preocupacions.
L'epÃstola impresa per primera vegada a Les obres de Boscà és un reflex de la gran estima que Garcilaso sentia pel seu amic, a qui també unia una visió de l'art literari basada en els ideals de la renovació renaixentista.
les Elegies
Dins la poesia lÃrica, aquest gènere que abasta tant els sentiments com la reflexió, es troba el subgènere de la elegia. Aquestes composicions expressen el dolor per alguna pèrdua o esdeveniment trà gic. Garcilaso va escriure dues elegies que són particularment apreciades per la crÃtica tant pel seu contingut com pel seu estil.
- 'A la mort de Don Bernardino de Toledo': escrita en memòria del fill del duc d'Alba, qui va morir en una campanya militar. En aquest poema, Garcilaso reflexiona sobre la finitud de la vida, però, a diferència d'altres textos similars, adopta un enfocament menys malenconiós, substituint les referències religioses tradicionals per un vitalisme pagà que recorda les epopeies clà ssiques.
- 'Elegia II: dedicada a Boscà , aquesta elegia va ser composta poc abans de la mort del propi Garcilaso. S'hi revela l'estat emocional del poeta, marcat per la separació i l'exili. Garcilaso relata al seu amic com viu a SicÃlia, amb les tropes de l'emperador, i expressa la seva enyorança per la vida passada i els moments compartits en amistat i tranquil·litat.
les Èglogues
Garcilaso de la Vega és conegut principalment pels seus tres èglogues pastorils, un gènere en què troba la forma per expressar de manera més abstracta els seus propis sentiments i reflexions sobre l'amor, la natura i la vida.
- ègloga I: Aquest poema és un dels més emotius dins del repertori garcilasià . Apareix clarament inspirat per Isabel Freyre sota el nom d''Elisa'. A través de la figura de Salici, Garcilaso aboca el seu dolor per la mort d'Isabel. És un poema on s'idealitza la vida campestre i l'amor no correspost.
- ègloga II: Tot i que ocupa el segon lloc en l'ordre de les seves èglogues, diversos estudiosos coincideixen que, cronològicament, va ser la primera a ser composta. Es narra l'infortuni de Salici i Nemoroso, representacions literà ries de Garcilaso i el seu dolor pel rebuig amorós d'Isabel Freyre.
- ègloga III: Aquesta ègloga està dedicada a la dona del seu amic Don Pedro de Toledo, i s'hi torna a veure reflectida la pèrdua d'Isabel. La naturalesa, les nimfes del riu Tajo i la mitologia clà ssica s'entrellacen en una de les més malenconioses i belles composicions de l'autor.
Cinc cançons de Garcilaso de la Vega
Entre les cançons que Garcilaso va escriure, en destaquen cinc particularment per la profunditat del seu lirisme i contingut emocional:
- 'A flor de Gnido': una oda d'amor cap a Violant Sanseverino, a qui Garcilaso es refereix com la 'flor de Gnido'.
- 'Amb un mans soroll': poesia on reflexiona sobre el pas del temps i la fugacitat de la bellesa.
- 'L'aspror dels meus mals vull': una altra cançó que aborda el tema recurrent del patiment emocional que va viure el poeta.
- 'La solitud seguint' i 'Si a la regió deserta inhabitable': cançons que refereixen a la solitud en què Garcilaso es veu immers a causa de les seves circumstà ncies personals i militars.
els sonets
Els sonets de Garcilaso són un altre dels grans pilars de la seva obra, destacant tant en nombre com en qualitat. Al llarg dels aproximadament 38 sonets que es conserven, és possible veure una clara evolució del seu estil, des de les composicions més primerenques i senzilles, fins a aquelles de més maduresa i complexitat. A les seves últimes composicions, com el cèlebre 'En tant que de rosa', Garcilaso fa una reflexió sobre el pas del temps i la pèrdua de la joventut, temes que van ser clau en l'estètica renaixentista i que el connecten amb el petrarquisme, però també amb obres clà ssiques com les Bucòliques de Virgili.
Als seus versos, a més, la naturalesa i la vida pastoril tenen un lloc destacat. Els paisatges idealitzats i la representació dels pastors i les nimfes, sempre en contacte amb els elements naturals, reflecteixen l'harmonia de l'home amb el seu entorn. Tot i això, sota aquesta superfÃcie bucòlica, constantment torna a aparèixer l'emoció personal del poeta, carregada de malenconia i nostà lgia.
Garcilaso també es caracteritza pel seu ús de personificacions i de temes al·legòrics. En molts dels sonets, el pas del temps i la fugacitat de la bellesa apareixen de manera subjacent, representats a través de metà fores que connecten elements naturals amb estats emocionals. Aquesta capacitat d'entrellaçar allò sensorial amb allò espiritual és un dels elements que ha fet que la seva obra perduri al llarg dels segles com un model de la poesia renaixentista.
Al llarg dels estudis literaris, diversos crÃtics han reconegut que la producció lÃrica de Garcilaso es pot classificar en tres etapes: una inicial, en què la seva obra està més fortament vinculada a la tradició castellana; una segona, en què la influència italiana predomina, especialment en relació amb el seu amor per Isabel Freyre; i una tercera, classicista i napolitana, on les referències i temes de la mitologia i l'antiguitat clà ssica prenen un lloc predominant.
A la seva època italiana, Garcilaso va entrar en contacte amb l'obra d'autors com Jacopo Sannazaro, la Arcadia també va influir en l'ideal pastoril que abunda a les èglogues del poeta toledà . A més, la seva amistat amb erudits i literats italians com Bernardo Tasso i Luigi Tansillo li va permetre adquirir més profunditat en l'ús de les noves formes poètiques.
El llegat de Garcilaso segueix viu, no només pel seu valor a la història de la poesia, sinó també per la influència que va exercir en generacions posteriors de poetes espanyols. Des de Luis de Góngora fins a Gustavo Adolfo Bécquer, molts autors han retut homenatge al poeta toledà , reconeixent-ho com el 'prÃncep dels poetes castellans'. El seu apogeu a la lÃrica del Renaixement va ajudar a consolidar les noves formes poètiques en espanyol i va obrir el camà perquè altres continuessin explorant la relació entre el sentiment i l'expressió lÃrica.