En el nostre afany per descobrir els màxims exponents del estil Rococó, és fonamental explorar noms com Francois de Cuvilliés, un francès-alemany que desplegar tot el seu talent al rococó bavarès. La seva obra mestra més destacada és, sens dubte, el Pavelló de Caça en el Palau de Nymphenburg, una impressionant residència d'estiu a l'oest de Munic, Alemanya.
Francois de Cuvilliés i l'arquitectura rococó a Baviera
Francois de Cuvilliés és un dels grans exponents del rococó a l'arquitectura bavaresa. Nascut el 1695, va combinar les influències franceses i alemanyes per crear monumentals estructures que són models perfectes de l'opulència i l'elegància del Rococó. El Pavelló de Caça al Palau de Nymphenburg, construït el 1739, és un exemple clar de com l'arquitecte va saber integrar el luxe en un ambient festiu i personal, clau del rococó. El palau té una ornamentació extremadament rica, basada en motius geomètrics i vegetals, amb un ús esplendorós del daurat i els colors pastissos.
A més de Nymphenburg, Cuvilliés també va deixar la seva empremta en altres projectes, com el Residenztheater (Teatre de la Residència) a Munic, un espai arquitectònic que va ser devastat durant la Segona Guerra Mundial i reconstruït, encara que va perdre alguns detalls originals del rococó.
Dominikus Zimmermann i l'Església de Wies
Un altre exemple notable de l'arquitectura rococó alemanya és la Església de Wies, la construcció del qual es va dur a terme entre 1745 i 1754 sota la direcció de Dominikus Zimmermann. Situada al districte de Weilheim-Schongau, als peus dels Alps bavaresos, aquesta església de pelegrinatge va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1983. L'Església de Wies és reconeguda per la seva decoració interior, plena de detalls daurats, estucs , i frescos que creen una atmosfera resplendent i celestial. Les corbes i els arcs són essencials a l'estructura, proporcionant dinamisme i fluïdesa.
Johann Balthasar Neumann i el Palau de Würzburg
Johann Balthasar Neumann, nascut en 1687, és també considerat un dels grans exponents del Rococó a Alemanya. Arquitecte imperial, va treballar en una sèrie d'esglésies catòliques i palaus, destacant el Palau de Würzburg, una obra mestra iniciada el 1720 que combina elements del barroc tardà i el rococó. La grandiositat del Palau de Würzburg es troba en la frescor i la decoració refinada, però sobretot en la monumentalitat de la seva escala principal i galeries.
Neumann també va ser l'arquitecte de la Basílica de Vierzehnheiligen a Baviera, un altre emblema del Rococó religiós. Els interiors estan ricament decorats amb estuc i frescos que representen escenes celestials, i la seva decoració està inundada de llum natural, fet que converteix l'espai en una experiència sensorial única.
Pintura Rococó: Watteau, Boucher i Fragonard
A l'àmbit de la pintura, el Rococó va florir a partir de temes delicats i sensuals. Els pintors francesos Jean-Antoine Watteau, François Boucher y Jean-Honoré Fragonard són tres dels noms més destacats daquest estil.
Jean-Antoine Watteau (1684-1721) va introduir a la pintura rococó un lirisme que combina l'erotisme amb la gràcia. Les seves escenes pastorils i les seves representacions de festes galants van ser una novetat a l'art de l'època. Obres com Pelegrinatge a l'Illa de Citera (1717), que es pot veure al Museu del Louvre, són exemples icònics del seu estil.
François Boucher (1703-1770), per la seva banda, va ser el pintor predilecte de Madame de Pompadour, la influent favorita del rei Lluís XV. Boucher va pintar temes mitològics i pastorils amb un toc exuberant. La seva obra Diana després del bany (1742) és un gran exemple del seu mestratge en la representació del nu i de la sensualitat femenina.
Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), contemporani de Boucher, va portar el Rococó als seus darrers extrems. Les seves escenes plenes de dinamisme, com el gronxador (1767), són elements perfectes de l'estil rococó, amb colors pastís, formes fluides i una qualitat de joc etern.
Escultura Rococó: Falconet i Corradini
A l'escultura, el Rococó també va tenir exponents destacats com Étienne Maurice Falconet y Antonio Corradini. Falconet, protegit per Madame de Pompadour, és conegut per la seva cèlebre obra Cupido Amenaçador (1757), que presenta el déu mitològic d'una forma lúdica i eròtica.
D'altra banda, Antonio Corradini, escultor italià famós per la seva habilitat amb el marbre, va crear obres mestres com ara La Veritat Vetllada, on representa el cos humà cobert per un vel finament esculpit en marbre, demostrant el seu mestratge tècnic.
Ambdós escultors van aconseguir captar l'essència de la lleugeresa i el caràcter lúdic del Rococó, allunyant-se del dramatisme barroc en enfocar-se en temes més mundans i en la bellesa per ella mateixa.
Amb una decoració sumptuosa en arquitectures, interiors i expressions artístiques com la pintura i l'escultura, el Rococó es va establir com un estil que representava l'anhel d'una aristocràcia ociosa pel plaer, la sensualitat i l'entreteniment, en la cerca per fugir de l'avorriment de la vida cortesana. Amb el temps, aquest moviment va anar decaient i sent substituït pel neoclassicisme, una reacció que portaria de tornada els valors de l'antiguitat clàssica.