Si et preguntes com arribar a Tacheles a BerlĂn, el primer Ă©s ubicar el lloc al mapa mental de la ciutat: estem en ple Mitte, a la zona històrica que millor condensa la barreja de memòria, art i vida nocturna. Tot i que l'edifici va ser desallotjat i tancat el 2012, la direcciĂł i les connexions de transport continuen sent Ăştils per als que es volen acostar a conèixer l'entorn i el passat d'una de les icones de la cultura alternativa berlinesa.
Tot i la seva clausura, Tacheles continua sent un nom que provoca curiositat: va ser escola de llibertat creativa, focus de turisme cultural i sĂmbol de l'escena okupa dels 90. En aquestes lĂnies trobarĂ s la seva ubicaciĂł exacta, com acostar-te amb metro i rodalies, i un recorregut per la seva història: de gran passatge comercial a presĂł nazi temporal, de ruĂŻna bombardejada a casa de l'art, d'efervescència bohèmia a l'etapa de desallotjament que va marcar el final recent.
Com arribar a Tacheles: direcciĂł i transport
L'antic Kunsthaus Tacheles es localitza a Oranienburger StraĂźe 52, 10117 BerlĂn, cor del barri de Mitte i molt a prop de l'artèria de FriedrichstraĂźe. Per acostar-te amb transport pĂşblic tens dues opcions molt clares que et deixen prĂ cticament a tir de pedra.
A U-Bahn, la lĂnia recomanada Ă©s la U6 amb parada a Oranienburger Tor. Des de la sortida del metro, el passeig Ă©s curt i recte per Oranienburger StraĂźe, un tram carregat de galeries, bars i edificis amb carĂ cter, que permeten imaginar perquè aquest enclavament va ser brou de cultiu per a propostes culturals tan potents.
Si preferiu l'S-Bahn (cercanies), les lĂnies que us interessen sĂłn S1, S2 i S25, totes amb parada a Oranienburger StraĂźe. Aquesta estaciĂł encara Ă©s mĂ©s propera a l'antiga seu de Tacheles, aixĂ que Ă©s una alternativa còmoda si ja et mous per la xarxa de trens urbans o vĂ©ns enllaçant des d'altres barris.
Per situar-te amb facilitat, pensa en Tacheles com un punt intermedi entre Oranienburger i Friedrichstraße. Tot i que no puguis entrar a l'edifici, l'entorn conserva aquest aire creatiu que va caracteritzar la zona durant dècades, amb tallers, cafès i locals on la cultura es respirava a peu de carrer.
De passatge comercial a refugi artĂstic: lorigen de ledifici
Molt abans d'esdevenir un estendard de l'art alternatiu, l'immoble va néixer com un gran centre comercial a inicis del segle XX. Aixecat el 1907-1909, es coneixia com a Friedrichstraßenpassage i destacava per la seva estructura d'acer, molt avançada per a l'època, que va deixar una empremta industrial innegable en la seva fesomia.
Amb el pas dels anys, l'Ăşs es va anar transformant. Va arribar a funcionar com la Haus der Technik, un espai orientat a exhibir i vendre novetats tècniques, i va viure etapes mĂ©s fosques durant el règim nacionalsocialista. En aquest perĂode, a mĂ©s d'instal·lar-hi un departament administratiu, l'edifici va ser utilitzat com a presĂł de forma temporal, ia les seves plantes altes es va arribar a tancar presoners francesos, la qual cosa afegeix una altra capa de memòria a aquestes parets.
Els bombardejos de la Segona Guerra Mundial el van fer malbĂ© de forma severa, sense enderrocar-lo del tot. DesprĂ©s de la contesa i en l'època de la RDA, la construcciĂł va tenir diversos usos institucionals —entre ells, per part de la FederaciĂł de Sindicats Lliures i de l'Exèrcit Nacional Popular—, però va avançar cap a una decadència fĂsica que acabaria deixant l´immoble prĂ cticament en ruĂŻnes.
Ocupar per salvar: la irrupció de Tacheles després de la caiguda del Mur
En esfondrar-se el Mur de BerlĂn, l'est de la ciutat va viure una efervescència social i cultural sense precedents, amb una subcultura basada en l'autonomia, la improvisaciĂł i l'espontaneĂŻtat. En aquest ambient, l'administraciĂł va plantejar enderrocar l'edifici, entre altres coses pel seu estat i per plans de renovaciĂł urbana.
Va ser llavors quan un grup de joves artistes, arribats de diferents paĂŻsos, va decidir avançar-se a la piqueta, es va instal·lar a l'immoble i el va mantenir viu. La paraula escollida per batejar el projecte va ser Tatxels, un terme del yidis (habitual tambĂ© en Ă mbits hebreus) que significa “parlar clar”, i que resumia la vocaciĂł del lloc: crear sense embuts i obrir espais a discursos artĂstics directes, crĂtics i vibrants.
El veïnat no va trigar a percebre aquesta força. Molts berlinesos van veure amb bons ulls que, en comptes de deixar que la ruïna s'ensorrés, se'n tornés l'ús a l'edifici mitjançant l'art. El que al principi semblava una casa okupa més es va convertir en una factoria creativa amb portes obertes que aviat va entrar a les rutes culturals de la ciutat.
Què et trobaves a Tacheles quan bategava a ple ritme
L?interior era una experiència multisensorial. Al llarg de diverses plantes es distribuïen tallers d'artistes de disciplines molt diferents: pintura, escultura, collage, serigrafia, dissenys sobre tèxtils, instal·lacions i un llarg etcètera. Era habitual creuar-te amb creadors a l'obra, xerrar amb ells i veure peces a mig fer.
Les parets estaven entapissades de grafits i murals de gran format, una pell que convertia el deambular per passadissos i escales en un passeig per un museu viu. Aquest aspecte desbordat —caòtic per a alguns, alliberador per a altres— formava part inseparable de la identitat.
Hi havia també espais per a la trobada social: bars i un club nocturn donaven cobertura a concerts i sessions en viu, i s'integraven amb sales que acollien cinema independent i teatre experimental. Aquesta barreja entre taller, escenari i bar era justament el que feia tan peculiar Tacheles i explicava el seu magnetisme.
A l'exterior, el jardĂ del darrere funcionava com una galeria a l'aire lliure amb escultures de metall. Diverses peces s'elaboraven al mateix pati-taller, juntament amb petites galeries i espais de venda, cosa que permetia als visitants endur-se obra original sense intermediaris.
Entre els locals més reconeguts va estar el Cafè Zapata, amb concerts i un carà cter molt marcat, a més d'una sala de cinema i altres escenaris que anaven rotant amb la programació. Aquella constel·lació de propostes, sumada al boca-orella, va convertir Tacheles en parada fixa de viatgers curiosos i berlinesos amb ganes d'explorar.
Sales emblemĂ tiques: de la brillantor daurada al blau intens
Tacheles es dividia en ambients amb personalitat, i diversos van arribar a tenir nom propi. Un dels més destacats era el Der Goldene Saal o sala daurada, un espai de dues altures que, als anys de la RDA, es va arribar a conèixer com el cinema “camera”. Allà se celebraven exposicions, concerts, actuacions i performances, i comptava amb un sistema mòbil a l'escenari i la tribuna que permetia reconfigurar l'espai segons l'activitat.
Un altre racó molt estimat pels visitants era el Der Blaue Salon, la sala blava, situada a la cinquena planta. A la seva primera etapa va actuar com a laboratori i estudi, i més tard es va aprofitar per a mostres i esdeveniments escènics, beneficiant-se d'una llum natural espectacular que banyava lespai durant el dia.
No menys notable era la Neue Galerie, concebuda com dos grans magatzems de més de 400 m² units per una escala moderna. Gaudia d´un balcó interior que transformava la circulació del públic i feia del conjunt un contenidor molt versà til per a tot tipus de projectes expositius.
MĂ©s enllĂ d'aquests espais singulars, Tacheles articulava el seu pols quotidiĂ a mĂ©s de 30 estudis on treballaven desenes d'artistes. La possibilitat de treure el cap al procĂ©s creatiu —veure, preguntar, comprar, tornar un altre dia— va generar una relaciĂł estreta entre comunitat i visitants que resultava difĂcil de replicar en museus convencionals.
Ambient, anècdotes i vida al voltant
Visitar Tacheles tenia una mica de ritual urbà : entrar, moure't sense pressa, aturar-te on et removia alguna cosa i, després, apagar motors en un bar de l'à rea. No era estrany que molts ho triessin com refugi en dies de pluja, perllongant la xerrada amb una cervesa entre sales i tallers mentre sonava música de fons.
L?entorn acompanyava aquesta experiència. A banda i banda del carrer, abundaven locals amb encant i raresa, i no faltava algun bar d'estètica sorprenent —com aquell que evocava una cova—, perfecte per seure, escoltar clà ssics del rock i deixar que el pla improvisat s'allargués més del previst.
El carĂ cter de Tacheles, amb el seu punt de desordre i brutĂcia, generava opinions trobades. Per a uns, era un laboratori d'idees imprescindible; per a altres, un garbuix de grafits i ferralla. Precisament en aquesta fricciĂł residia part del seu magnetisme: ni polit ni complaent, sinĂł descaradament viu.
Un nom que ho diu tot i un pĂşblic fidel
No és casual que el projecte adoptés el nom de Tatxels: “parlar clar”, “sense embuts”. L'aspiració era fer visible què passava portes endins i convertir l'edifici en una declaració d'intencions. Aquesta franquesa estètica i vital va atrapar milers de persones.
Hi va haver èpoques en què l'espai presumia de ser-hi obert 24 hores, i es parlava de xifres properes als 400.000 visitants anuals. El flux era constant: curiosos, estudiants, col·leccionistes, fotògrafs, viatgers amb ganes de dreceres culturals… Tots trobaven alguna cosa per explicar a la sortida.
Per aquesta raĂł, sovint se'l presentava com la casa de l'art per antonomĂ sia a BerlĂn, etiqueta que resumeix el seu paper com a node creatiu de la capital els anys posteriors a la reunificaciĂł, quan la ciutat assajava noves formes de vida i convivència artĂstica.
De l'auge al desallotjament: la recta final (2011–2014) i el tancament
La història recent de Tacheles va estar marcada per tensions amb els propietaris i el sector financer. El 2011, un grup inversor va pagar una suma important —es va esmentar el milió d'euros en relació amb el Cafè Zapata i la sala de cinema—, i va començar un procés de desallotjament que es va allargar en onades.
Diversos artistes i col·lectius van resistir durant anys, mantenint el pols del lloc mentre avançaven les ordres de sortida. Al setembre de 2012, Tacheles va tancar oficialment, encara que la veritat és que part de la comunitat va continuar treballant i exposant al jardà del darrere, estirant l'esperit del projecte fins al 2014 i encara una mica més en alguns racons.
Amb el temps, l'edifici va quedar completament desallotjat. Tot i aixĂ, durant un perĂode posterior alguns artistes van continuar mostrant obra a l'aire lliure al pati, com a Ăşltim ressò de la creativitat que havia donat fama mundial a l'enclavament.
Què va significar Tacheles per a BerlĂn
Tacheles va ser una plataforma per a noves veus i, alhora, un mirall on es mirava la ciutat. El fet que el govern plantegĂ©s demolir un immoble en ruĂŻnes i que, finalment, un grapat d'artistes salvĂ©s l'esquelet i el convertĂs en far cultural Ă©s una història molt berlinesa: pragmatisme urbĂ , memòria i reinvenciĂł.
La seva empremta no es limita a un fitxer de fotos oa un grapat d'anècdotes. Durant anys, allĂ es van teixir xarxes entre disciplines, es va obrir espai a teatre d'avantguarda, cinema alternatiu, concerts i poesia, i es va demostrar que la ciutat pot sostenir models hĂbrids que no caben en una categoria clĂ ssica de museu o centre cultural.
Que l'edifici fos parcialment demolit en determinats moments de la seva biografia i que, desprĂ©s, renaixĂ©s com a taller col·lectiu resumeix la paradoxa de moltes construccions a BerlĂn: enderrocs continguts, capes superposades i reutilitzacions enginyoses capaces de ressuscitar ruĂŻnes.
Altres llocs amb afinitat: idees per seguir la ruta
Si t'atrau aquest esperit, prop de Tacheles hi ha propostes amb una sensibilitat semblant. Haus Schwarzenberg, a pocs carrers, Ă©s un conjunt on es barregen art urbĂ , petites galeries i espais de memòria. D'altra banda, l'Ă rea de RAW Tempel -una mica mĂ©s allunyada- reuneix naus, murs i racons amb un aire underground que enllaça amb l'estètica que va convertir Tacheles en un sĂmbol.
Explorar aquests punts us ajuda a entendre com l'escena artĂstica es va descentralitzar per barris, ocupant buits, patis i locals amb projectes que combinen exposiciĂł, mĂşsica, tallers i trobada veĂŻnal. És, en el fons, el mateix esperit d'obrir portes que tanta vida va donar al nĂşmero 52 d'Oranienburger StraĂźe.
Guia rĂ pida: arribar i orientar-te sobre el terreny
Perquè no hi hagi pèrdua, aquĂ tens la sĂntesi de les connexions mĂ©s Ăştils i la referència exacta del lloc. Tot i que l'edifici no estigui operatiu, la localitzaciĂł Ă©s visitable i el passeig val la pena pel context urbĂ .
- direcciĂł: Oranienburger StraĂźe 52, 10117 BerlĂn (Mitte).
- Metro (U-Bahn): LĂnia U6, parada Oranienburger Tor.
- Rodalies (S-Bahn): LĂnies S1, S2 i S25, parada Oranienburger StraĂźe.
- Referència: Entre Oranienburger i Friedrichstraße; zona molt transitada i fà cil de reconèixer.
Des d'Oranienburger Tor (U6), camina uns minuts per Oranienburger Straße en direcció nord-est i aviat veuràs els edificis industrials i les façanes que delaten el passat de l'à rea. Si baixes a Oranienburger Straße (S-Bahn), l'aproximació encara és més directa: el carrer i el número 52 queden molt a prop de l'andana.
El que va fer Ăşnic Tacheles
No va ser només allò que es veia, sinó com es vivia. Tacheles va ensenyar el procés creatiu a cara descoberta, cosa que pocs centres institucionals oferien. Que en un mateix dia poguessis veure un escultor soldant al pati, entrar a una projecció a la sala daurada i sortir amb una samarreta serigrafiada pel mateix artista definia un model tan immediat com honest.
A mĂ©s, el diĂ leg entre interior i exterior era constant: la ciutat entrava a Tacheles, i Tacheles es vessava pel carrer. Per això, encara que per a alguns resultĂ©s un lloc “desordenat i brut”, per a molts altres era una fita imprescindible als seus mapes personals de BerlĂn durant mĂ©s de dues dècades.
Fins i tot detalls aparentment menors -la barreja d'idiomes entre visitants, la mĂşsica que es colava des d'un bar, o la conversa improvisada amb qui soldava una peça—, sumaven per crear una atmosfera que segueix difĂcil de descriure si no la vas viure.
Avui, encara que l'edifici estigui buit, comprendre la història ajuda a llegir BerlĂn amb mĂ©s matisos. A la capital, el patrimoni no Ă©s nomĂ©s allò monumental i pulcre: tambĂ© hi sĂłn aquestes capes de memòria alternativa que expliquen allò que la ciutat va ser, i el que encara vol ser quan es mira a si mateixa sense filtres.
Qui arribi fins a Oranienburger Straße 52 reconeixerà la força de l'enclavament: una cantonada on conflueixen comerç, trà nsit i art; un punt en què, durant anys, es va parlar clar a través del color, el metall i la música. I encara que ja no hi hagi tallers oberts 24 hores ni cinema experimental en cartell, el passeig fins allà segueix mereixent l'estona per la història que ressona a cada paret.
Mirat amb perspectiva, Tacheles va ser un salvavides per a un edifici ferit per la guerra, un laboratori de creaciĂł durant els 90 i els 2000, i un cas paradigmĂ tic de com una comunitat pot canviar el destĂ d'un immoble. Arribar avui Ă©s senzill amb U6 o amb S-Bahn, però el mĂ©s valuĂłs Ă©s el que t'emportes en marxar: una lectura mĂ©s profunda de BerlĂn, de la seva imaginaciĂł col·lectiva i de l'energia que brolla quan l'art ocupa el lloc que la demoliciĂł buidaria.
