En ple canvi de segle, quan el camp català intentava recuperar-se del cop de la fil·loxera, va sorgir una generació d'arquitectes que va revolucionar completament la forma de fer vi. De cop, les velles tines i els masos tradicionals van donar pas a grans cellers cooperatius d'aire modernista, pensades tant per produir en gran com per enlluernar qualsevol que s'acostés a veure-les.
Aquestes construccions, que molts van batejar com catedrals del vi, van ser el resultat d'un còctel molt particular: crisi econòmica, impuls cooperativista, innovació tècnica i talent creatiu. Enmig de tot aquest context apareix una figura clau, l'arquitecte Cèsar (Cèsar) Martinell, deixeble directe de Gaudí, que va saber traduir les necessitats dels camperols en edificis espectaculars i, alhora, tremendament funcionals.
El context: de la crisi de la fil·loxera a l'auge del cooperativisme
Després de la devastació causada per la fil·loxera, la pagesia catalana va decidir que ja era hora de deixar de lamentar-se i va trobar a les cooperatives una sortida real: unir-se per produir vi de forma conjunta, abaratir costos i guanyar força davant dels intermediaris. El camp va passar de treballar cadascú pel seu costat a organitzar-se col·lectivament.
A la segona dècada del segle XX, aquest moviment cooperativista va encendre amb força, sobretot a l'interior de Tarragona ia comarques com la Terra Alta, on van néixer molts cellers agrícoles de nova planta. En comptes d'improvisar, els agricultors van recórrer a arquitectes capaços d'assumir aquest repte, barrejant la lògica industrial amb el llenguatge modernista que triomfava a les ciutats.
Arquitectes com Cèsar Martinell i Pere Domènech (fill del cèlebre Lluís Domènech i Montaner) van entendre que el camp necessitava alguna cosa més que simples naus d'emmagatzematge. Es tractava de dissenyar espais pensats per a la producció massiva de vi, amb bones condicions higièniques, ventilació, llum natural i estructures que aguantaran tones de most sense perdre estabilitat.
Així, el paisatge agrícola va començar a poblar-se de edificis modernistes destinats a usos agraris: cellers, molins d'oli, trulls, i fins i tot alguna farinera. Es calcula que a Catalunya es van aixecar al voltant de 50 construccions d'aquesta mena, moltes avui considerades autèntiques joies patrimonials.
Entre totes, van destacar especialment els cellers cooperatius de Gandesa i El Pinell de Brai, a la Terra Alta, i també al celler de Nulles, al Camp de Tarragona, veritables referents d'aquest fenomen arquitectònic i enològic que acabaria rebent el nom de “catedrals del vi”.
César Martinell, el deixeble de Gaudí que va portar el modernisme al camp
La figura central d?aquesta història és sens dubte César Martinell, deixeble, amic i gran divulgador de Gaudí. No només el va conèixer i va treballar amb ell, sinó que va estudiar a fons els seus mètodes i els va adaptar a una realitat molt diferent: la arquitectura agrícola i cooperativa.
Entre 1918 i 1924, Martinell va desenvolupar la seva etapa més intensa com a arquitecte rural. En aquests anys va projectar prop de mig centenar d'edificis lligats al món agrari, principalment cellers, molins d'oli, trulls i fins i tot una farinera. Es va convertir en el gran especialista a dissenyar construccions per a la indústria agrícola de gran escala.
Al terreny de l'enologia industrial, Martinell va haver de buscar referències fora d'Espanya. Va viatjar, es va documentar i va consultar directament els agricultors, observant sobre el terreny com treballaven i què necessitaven exactament per millorar la producció de vi i oli. Aquesta escolta activa va ser clau perquè els seus cellers funcionessin tan bé.
Encara que sempre se li vincula al modernisme per la seva connexió amb Gaudí, molts experts coincideixen que Martinell encaixa també al noucentisme. La seva arquitectura combina cert classicisme, línies netes i una clara voluntat de simplificació formal amb recursos constructius típicament gaudinians, com ara els arcs catenaris i les voltes de maó.
El resultat és un llenguatge de transició, a mig camí entre el modernisme de filiació gaudiniana i els corrents més sòbris del noucentisme. Les estructures es converteixen en decoració per si mateixes, sense recarregar amb ornaments gratuïts ni revestiments artificials que amaguin el sistema constructiu.
Principis de l'arquitectura agrícola de Martinell
Als seus cellers cooperatius, Martinell va aplicar una sèrie de principis molt clars: funcionalitat, economia i estètica. No es tractava només d'aixecar edificis bonics, sinó que treballessin a favor del procés de vinificació a gran escala.
Des del punt de vista funcional, cercava naus àmplies, ventilades, ben il·luminades i amb bona gestió tèrmica. L'objectiu era que la calor no danyés el vi, controlar la fermentació i facilitar l'evacuació dels gasos sense posar en risc ni el producte ni els treballadors.
Pel que fa a l'economia, la conjuntura també pressionava. Després de la Primera Guerra Mundial, materials com la fusta es van encarir moltíssim, el que va obligar a trobar solucions més barates i eficients. Martinell va recórrer a recursos tradicionals i locals que permetien estalviar costos sense renunciar a la qualitat ni a la seguretat.
Així, va apostar per tines i tremuges semienterrades, que no necessitaven tant aïllament, i per l'omnipresent volta catalana, una tècnica lleugera i econòmica que no requeria encofrats complicats ni mà d'obra extremadament especialitzada. Era una manera de construir ràpida, sòlida i adaptada al context rural.
L'ús del maó i la maçoneria de pedra completava el conjunt. En tractar-se de materials locals, el preu era més baix i, a més, encaixaven perfectament amb l'estètica que buscava: sòcols robusts de pedra a la base, murs de maó vist i grans arcs estructurals que donaven ritme i elegància a les façanes.
Arcs parabòlics, voltes i llum: la firma gaudiniana als cellers
Els cellers modernistes vinculats a Martinell es reconeixen a l'instant pels seus enormes arcs parabòlics o catenaris, que sostenen la coberta i marquen la silueta de les naus. És una solució clarament inspirada en Gaudí, però adaptada al món rural ia les necessitats de producció.
A llocs com la cooperativa del Pinell de Brai o el celler de Nulles, aquests arcs es combinen amb eixutes perforades que deixen passar la llum, creant una sensació de lleugeresa poc habitual en edificis de tant de volum. Tot i que són estructures enormes, l'interior no és feixuc ni fosc.
La repetició d'aquestes arcades, sumada a les voltes de maó que cobreixen les naus, genera una atmosfera gairebé sacra. No és casualitat que el dramaturg Àngel Guimerà acabés referint-se a aquests cellers com a “Catedrals del Vi”, un nom que va calar tant que avui es fa servir per parlar de totes aquestes construccions monumentals.
A més del joc d'arcs i voltes solen aparèixer finestres de gran format que garanteixen una bona il·luminació natural, una mica clau en espais on es treballa amb líquids, dipòsits i maquinària. La verticalitat dels murs, l'alçada de les naus i el tractament del totxo reforcen aquesta idea de temple dedicat al vi.
En algunes façanes, la sobrietat estructural s'enriqueix amb detalls ceràmics o elements decoratius discrets, moltes vegades obra d´artistes com el ceramista Xavier Nogués, que aporten color i un punt d´humor sense trencar la lògica constructiva del conjunt.
El celler cooperatiu com a eina social i econòmica
Darrere d'aquesta arquitectura tan espectacular s'amaga una realitat molt concreta: la necessitat dels agricultors de unir-se en cooperatives per sobreviure i competir en un mercat cada cop més exigent. Aquests cellers no eren capricis estètics; eren la peça central d'un projecte social i econòmic.
l'anomenada Celler Modernista o Celler Cooperatiu va sorgir precisament per donar forma física a aquesta nova manera dorganitzar la producció. Els camperols ja no podien afrontar per separat el cost de la vinificació industrial i van optar per crear sindicats agraris i caixes rurals que gestionessin de manera col·lectiva l'elaboració i la comercialització del vi.
Un bon exemple n'és el “Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Medir” a Sant Cugat, constituït el 1921. Agrupava principalment petits i mitjans propietaris, a més d'arrendataris, dedicats al cultiu de la vinya ia l'elaboració de vi, amb objectius molt clars recollits als seus estatuts.
Entre els seus objectius estaven el abaratiment dels abonaments, l'accés a maquinària agrícola, la creació d'un celler cooperatiu compartit i la reducció dels abusos del sistema capitalista, que solia penalitzar el petit productor. El principi “d'un home, un vot” pretenia assegurar una gestió democràtica i equilibrada.
A la pràctica, el camí no va ser senzill. Hi va haver tensions internes i intents d'alguns grans terratinents de controlar la cooperativa, allunyant-la d'aquest ideal igualitari. Això va provocar la marxa de certs socis amb capital important i va deixar el projecte en una situació financera delicada, fins al punt que l'encàrrec fet a Martinell el 1921 no es va poder dur a terme totalment.
El celler modernista de Sant Cugat: una obra parcialment conservada
L'edifici que es pot veure avui a Sant Cugat és només una part de l'antic celler modernista dissenyat per Martinell. Una bona part va ser enderrocada el 1994, i només roman en peus un fragment que permet intuir les solucions que va aplicar l'arquitecte.
Encara que una ullada ràpida pugui suggerir un modernisme discret, si s'observa amb calma apareixen diversos elements clarament lligats a aquest estil: arcs catenaris, voltes a les estructures, maó vist i sòcols de pedra a la base de les façanes, tots ells característics de l'escola gaudiniana.
Tot i això, se sol citar Martinell com un arquitecte més aviat noucentista, precisament perquè el seu llenguatge és sobri, racional i contingut. La connexió amb Gaudí es percep en la manera de treballar les formes estructurals i en certs principis constructius, però sense caure en una exuberància decorativa excessiva.
En aquest celler de Sant Cugat, com en altres de la seva autoria, els elements ornamentals són conseqüència directa del sistema estructural: les pròpies bigues, arcs i voltes fan de decoració, sense maquillar-se ni posar-se a sobre capes supèrflues. No hi ha revestiments que amaguin com se sostenen els murs; tot és a la vista.
El celler va funcionar amb normalitat fins al 1988, any en què es va elaborar el darrer vi. A partir d'aquí va entrar en desús, i pocs anys després va arribar l'enderrocament parcial, que només va deixar el volum que avui podem contemplar com a testimoni d'aquella etapa cooperativista.
Nulles: la Catedral del Vi al Camp de Tarragona
Entre totes les obres de Martinell, la celler de Nulles, conegut com la Catedral del Vi, s'ha guanyat un lloc destacat. És un dels màxims exponents del modernisme aplicat a l'arquitectura agrària i ha estat reconeguda com a Bé Cultural d'Interès Nacional després de restaurar-lo.
La seva façana és especialment cridanera: un alt sòcol de pedra sosté un alçat on es combinen pilastres verticals de maó amb peces de ceràmica vidrada. Aquesta barreja de textures i colors reforça la sensació de monumentalitat sense perdre la lògica constructiva de base.
Els arcs parabòlics que sostenen la coberta donen forma a l'interior de la nau i permeten una gran amplitud sense necessitat de columnes centrals que dificultin la feina. L'espai s'organitza pensant tant pel que fa a la circulació del vi com a la dels treballadors.
Però el celler de Nulles no destaca només per la bellesa. Martinell es va assegurar que reunira totes les condicions necessàries per a una elaboració del vi eficient: bona ventilació, alçada suficient per al maneig de dipòsits, control tèrmic i una lògica de recorreguts que facilités les tasques diàries.
Avui, la visita a Nulles permet descobrir la història, l'art i l'enologia a un mateix lloc. La producció continua, encara que amb volums adaptats a la realitat actual, i el celler també s'ha convertit en un espai d'enoturisme on s'organitzen visites guiades i tasts de vins i olis de la comarca.
Gandesa i El Pinell de Brai: icones modernistes de la Terra Alta
A la Terra Alta, les cooperatives de Gandesa i El Pinell de Brai potser són els exemples més coneguts d'aquestes catedrals del vi. Totes dues són obra de Martinell i condensen a la perfecció la manera d'entendre l'arquitectura agrícola.
Es tracta de grans naus de volum imponent i aclaparador verticalitat, aixecades majoritàriament en maó i obertes a l'exterior mitjançant àmplies finestres que permeten que la llum natural inundi l'espai interior. Un altre cop, els arcs parabòlics gegants dominen l'estructura i configuren un ambient gairebé religiós.
l'enginyer Isidre Campllonch va col·laborar estretament amb Martinell en aquestes obres, aportant solucions tècniques per garantir una ventilació correcta i un adequat aïllament del vi davant de la calor. Els dipòsits incorporen cambres d'aireig per protegir el contingut sense descuidar l'evacuació dels gasos generats a la fermentació.
Aquestes construccions impressionen per la barreja entre allò fabril i allò sagrat: semblen temples, però estan pensades per treballar. D'aquí que Guimerà encunyés el terme “Catedrals del Vi” per referir-s'hi, marcant una diferència amb els cellers de Jerez i subratllant la seva singularitat dins del paisatge català.
A la façana de la cooperativa del Pinell de Brai destaca especialment un gran fris ceràmic obra de Xavier Nogués, que representa amb cert aire caricaturesc les tasques del vi i de l'oli. Aquest toc artístic afegeix personalitat a una arquitectura que, tot i ser funcional, no renuncia al simbolisme ni a l'estètica.
“Catedrals del vi”: definició i característiques arquitectòniques
En el context català, es considera “catedral del vi” un celler cooperatiu de gran envergadura construït en estil modernista, aproximadament entre 1910 i 1920. El terme va sorgir primer vinculat a la cooperativa de l'Espluga de Francolí i després es va estendre a Gandesa, Nulles i altres cellers similars.
Un tret comú és l'organització del cos central a dues grans naus de tines, cobertes amb arcs parabòlics i voltes de maó. Els arcs es disposen perpendicularment a la porta d'entrada, generant un ritme interior molt marcat que recorda salvant les distàncies a les naus d'una església.
Les dues naus solen tenir cobertes a diferent alçada, cosa que permet obrir lluernes o finestrals elevats per a l'entrada de llum i fa que les voltes de coberta no hagin de ser tan grans, reduint així la quantitat de material i el pes total de l'estructura.
Darrere d'aquestes dues naus principals se sol trobar una tercera nau, més alta i estreta, coberta amb volta tradicional, destinada a la recepció del raïm. És aquí on arriba el fruit de la verema, abans de passar a les tines i dipòsits de fermentació.
A l'exterior, a tocar de la carretera, se situen sovint marquesines de formigó armat que protegeixen les tremuges on es descarrega el raïm. Sobre el mur de la nau de recepció recolzen els dipòsits d'aigua, que recorden campanars i reforcen l'analogia amb les catedrals religioses.
Com a elements decoratius, és habitual trobar gàrgoles de ceràmica vidrada, petites rajoles que decoren els dipòsits o escuts de la cooperativa també realitzats en ceràmica, com l'escut dissenyat per Xavier Nogués per a un d'aquests edificis, destruït durant la guerra i després reposat amb una versió de menor qualitat.
Les grans dimensions, la verticalitat i la presència daquests dipòsits daigua tipus campanar fan que aquestes construccions imposen tant per dins com per fora, justificant plenament el sobrenom de catedrals del vi que han mantingut fins als nostres dies.
Raimat i la colònia agrícola modernista: l'altra gran història gaudiniana
Més enllà de Martinell, l'univers dels cellers modernistes lligats a deixebles de Gaudí té un altre capítol fascinant a Raimat, a la província de Lleida. Allí, en allò que antigament era un secarral sense vida, es va aixecar una colònia agrícola que combina utopia vinícola i ambició arquitectònica.
A principis del segle XX, la zona era pràcticament un paratge desèrtic i erm, oblidat des de la Guerra dels Segadors. Tot va canviar quan l'empresari Manuel Raventós Domènech, lligat a la saga de Codorníu, va comprar unes 3.200 hectàrees de terres salines i va decidir transformar-les per complet.
Raventós va projectar gairebé 100 quilòmetres de sèquies per regar el territori, va plantar milions d'arbres i va començar a conrear vinyes on ningú creia que fos possible. Però no es va conformar amb l'aspecte agrari; volia que el lloc també tingués una imatge arquitectònica d'alçada.
La seva idea inicial va ser acudir directament a Antoni Gaudí, llavors bolcat gairebé en exclusiva a la Sagrada Família. L'arquitecte reusenc, però, va rebutjar l'encàrrec per estar completament centrat en la seva obra magna, encara que no va deixar Raventós sense solució.
Gaudí va recomanar a un dels seus deixebles més brillants, Joan Rubió i Bellver, figura clau de la “segona generació” gaudiniana. Rubió va acceptar el repte i va assumir el disseny de la colònia agrícola, projectant tant el celler com l'església i els habitatges.
El celler de Raimat: modernisme, formigó i esperit de catedral
El 1918, Rubió va aixecar la celler de Raimat, considerat la primera edificació de formigó armat d'Espanya aplicada a aquest tipus dús. És una nau monumental d'uns 150 metres de longitud, on els ressons del llenguatge gaudinià són més que evidents.
Al seu interior, arcs parabòlics, contraforts i referències gòtiques donen forma a un espai que recorda inevitablement una catedral, però dedicada al vi en lloc d'allò diví. L'estructura de formigó es combina amb elements més tradicionals, creant un conjunt robust i visualment impactant.
Pocs anys després, el 1922, Rubió va completar el conjunt construint la església del Sagrat Cor i dissenyant els habitatges dels colons. D'aquesta manera, Raimat va deixar de ser un simple nucli agrícola dispers per convertir-se en una colònia planificada a l'estil de les colònies fabrils del Llobregat, però orientada al camp ia la vinya.
La colònia incloïa escola, cooperativa i diferents serveis, tot integrat amb una arquitectura que barrejava funcionalitat i modernisme. Rubió va aconseguir que el projecte tingués coherència global, de manera que el paisatge agrari i el construït es fonen en un mateix relat.
Avui, recórrer Raimat és passejar pel únic poble català nascut d'un pla modernista integral aplicat al món rural. El celler, l'església i les cases conserven aquest aire gaudinià indirecte, fruit de la mà d'un deixeble que va saber interpretar l'esperit del mestre sense repetir-ho al peu de la lletra.
A més, el visitant pot gaudir d'una experiència completa d'enoturisme, amb vins de la DO Costers del Segre i un entorn que demostra com una visió ambiciosa va poder transformar un desert en un territori de vinyes i una arquitectura singular.
Tot aquest conjunt de cellers modernistes, cooperatives rurals i colònies agrícoles dissenyades per deixebles de Gaudí mostra fins a quin punt l'arquitectura va ser capaç de donar resposta a una crisi del camp, generant edificis on la funcionalitat productiva, l'economia de mitjans i l'estètica monumental es donen la mà. Des de Nulles a Gandesa, passant per Sant Cugat o Raimat, aquestes catedrals del vi segueixen dempeus com a recordatori que el món rural també pot ser escenari de grans obres d'art i d'innovació tècnica.
